Segrestats 3 cooperants catalans a Mauritània

Aquest passat diumenge dia 29 han estat segrestats a punta de pistola 3 membres de la Caravana Solidària de l'Àfrica Occidental mentre circulaven en convoi a Mauritània, en direcció al Senegal.

Els 3 membres són, a hores d'ara, en lloc desconegut, sense que ningú hagi reclamat cap rescat ni reivindicat l'acció.

Se sospita que al darrere pot estar la branca del Sahel d'Al-Qaeda, una part de l'organització terrorista que opera a la zona del desert del Sahara, entre Mali i Mauritània.

Els 3 membres són en Roque Pascual, l'Alícia Gámez i l'Albert Vilalta i treballen des de fa anys amb diversos projectes de Cooperació Internacional catalans a la zona, treballant juntament amb d'altres ONGs portant material i ajudant a entitats locals.

Sembla que les motivacions principals de l'acció són de caire polític, i no se si aquesta pot ser una trava important en la resolució del cas, donada la implicació espanyola en actes de guerra contra països islàmics.

Espero de tot cor que això acabi be i aviat

SI a la Independència

El proper dia 13 de Desembre hem de ser majoria els que, podent exercir un dels més valuosos drets de la democràcia, feu sentir la vostra veu a tot el País

La dignitat de Catalunya

Copio íntegra l'editorial que 12 diaris catalans (i no tan catalans) han publicat avui, de forma acordada i conjunta.

Val a dir que estaria be que us pregunteu quins antecedents existeixen... a mi tan sols em ve a la memòria un cas, poc després d'uns sagnants atemptats a Madrid, en què algú va provar d'enganyar, mitjançant la coacció i manipulació d'alguns d'aquests diaris, tot un Estat de Dret i les Nacions que, encara, en formaven part.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Rosa Díez amb el poble Saharaui????

M'ha sobtat sobre manera veure avui unes imatges de la Rosa Díez, fent-se propaganda d'ella mateixa al primer congrés d'UPyD celebrat avui a la capital d'espanya, i com no m'ho podia creure, he començat a investigar una mica sobre el tema... Necessitava saber si era veritat el que acabava de veure, i perquè.

(emblema de la convocatòria del primer congrés d'UPyD...

en Rouco Varela deu ser amic de la Rosa)

A la primera pregunta he trobat resposta de seguida: Rosa Díez dóna suport a la independència del Sahara Occidental.... Creia haver vist una bandera saharaui sobre l'atri des del qual parlava, però he pensat que els meus ulls m'enganyaven, segur.

Però no... És veritat...!!! No m'ho puc creure...

I és una pena... Per tota la gent que paga a diari viure en una societat on la democràcia encara ha d'arribar.

Però sobretot per la senyora Rosa Díez, que sembla no ser capaç de fer paral·lelismes evidents:

- "UPyD en La Rioja se adhiere a la convocatoria de la Coordinadora Estatal de Asociaciones Solidarias con el Sáhara y denunciar el abandono que desde hace 33 años sufre el pueblo saharaui, al tiempo que exige la independencia del Sáhara Occidental y el respeto a los derechos humanos en las zonas ocupadas por Marruecos."

Collons!!! El mateix que volem per Catalunya i Euskadi !!!

- "su partido inequívocamente nacional será necesario mientras el PP y el PSOE no se comporten como fuerzas nacionales "y no sometidas a los nacionalistas"

Si jo fos saharaui li demanaria a aquesta dona i els seus fans que deixessin de donar-nos suport...

Però com soc català, li demano coherència (si, ja se que no en te gaire, aquest personatge) i que si, com ella mateixa diu, la política és la seva vocació, deixi de presentar dobles (o triples) discursos, i es mostri tal i com és de veritat, una llavor del franquisme que, calenteta dins d'alguna tifa de rumiant, ha trigat una mica més que d'altres a fer arrels i començar a créixer.

El senyor Sistach es fa gran

És una pena que un home gran i que ha tingut una història de vida basada, en teoria, en la seva entrega als altres, arribi un dia en que parli per parlar, sense saber, ancorat en un segle que la majoria vam deixar enrere fa molt de temps (parlo del XIX, no pas del XX).

Aquest matí, en una entrevista a Catalunya Informació, el pobre home ha dit, entre moltes altres coses, una cosa que m'ha cridat especialment l'atenció, donat que és de suposar que aquest senyor vetlla pels interessos de tots els cristians, i no només d'aquells amb una ideologia política concreta:

"El aborto no puede ser un derecho". I punt.

Que es fotin les joves que, per un error o descuït, es quedin embarassades. Que tinguin la criatura, i si aquesta s'ha de morir de gana quan vingui al món, que s'ho hagessin rumiat abans de mullar.

Que es foti la dona que ha sigut objecte d'una agressió sexual, que aprengui a cuidar el fruit del seu diable, que allò que més odiarà a la seva vida, li porti uns mesos més tard allò que serà el que més s'haurà d'estimar.

Que aquells nadons condemnats per la Mare Natura a néixer amb problemes sense cura visquin per sempre enganxats a aquells aparells que salven la vida dels que, quan es fan grans, en necessiten d'elles.

Que no passa res, que tota l'Església sencera, amb el senyor arquebisbe de Barcelona al davant, vindran a ajudar-los i ajudar-les, i patiran amb ells i elles com han fet, pels segles dels segles, amén.

resurreció

Més d'un any en silenci és massa...
I hi ha tantes coses a dir, de nou, que no puc continuar callant.

Les entrades personals que havia en aquest bloc han estat traslladades a un altr, desconegut, per què les paraules no se les ha d'endur el vent. Els vostres comentaris, que recorden el que deien aquelles lletres sense sentit, quedaran aquí, per recordar-les.

Acción desde los Bloggers

Siempre pensé que la unión hace la fuerza, y que el poder del pueblo es el más fuerte que existe.
Cuando unos cuantos miles de personas en todo el mundo se proponen algo, se consigue...

Hoy es el Blog Action Day, y se intenta discutir a nivel mundial sobre algo que nos atañe y preocupará cada vez más: La pobreza.

Si os interesa seguir la inciciativa, haced clic aquí:


.

gente buena

Noche polar

llum al fons del túnel